La idea d’editar un document participatiu de la “Història recent de Polinyà” ha sorgit perquè sobre la Romànica s’han fet llibres i s’ha parlat molt, però no d’un període concret de la nostra història recent, que va ser molt important per el poble i per a les persones.
Ja al seu moment, (1995) es va fer un llibre gràfic finançat amb fons públics i es va distribuir a cada una de les vivendes del poble. En aquest no es parla res de lo que s’havia fet durant tota l’etapa anterior. En tots aquests anys següents, s’ha estès un “vel negre per ocultar un període determinant” per a la història actual i futura de Polinyà. És la mateixa sensació que si “llegiren un llibre i al mig trobéssim tot un seguit de pagines en blanc, per error d’impremta. Seria un llibre incomplert”.
Possiblement la raó força, és el interès polític per ocultar part de la història.
Perquè els nous residents no coneguin mai les misèries polítiques, dutes a terme durant un període molt concret. I també, com no, un intent de voler apropiar-se dels processos polítics i socials tant apassionants, portats a terme en aquell temps per el govern d’esquerres.
Però estic segur que no ho aconseguiran. Perquè sempre ni han persones amb memòria i molt estudioses, natives o no, que la escriuran en un acte de dignificar la història de Polinyà, perquè els fill dels nostres fills, la pugin conèixer i jutjar.
Història recent de Polinyà dons, és un espai de recopilacions de dades, mitjançant comentaris en aquest Blog. Aquí podeu fer les aportacions que estimeu més convenients. Vol ser un mitjà d’opinió lliure des de on podeu contribuir per editar un document a determinar en el temps. Això ho decidirà la gent que és vulgui implicar. Val la pena aportar i afavorir dades i coneixements, a les generacions actuals i futures. Per començar estaria bé, que aquesta pàgina pogués contribuir a desenvolupar l’objectiu. Per tant, os convido a participar en aquesta tasca tant important per a la nostra societat Polinyense. El contacte serà a través dels propis comentaris, E_amils o mitjans, telèfons mòbils o fixos.
Tan sols cinc quilòmetres separen Polinyà de la ciutat de Sabadell, exemple de ciutat acollidora per excel•lència de molts nouvinguts immigrants de l’interior d’Espanya. Abans de les industrialitzacions, Sabadell ho era tot per als pobles propers. Dintre seu, es concentraven les fàbriques i el treball. El mercat on anar a comprar i també a vendre les collites dels camps. El final del franquisme és un període de gran agitació a Sabadell. Els moviments sindicals i polítics (especialment CCOO i el PSUC) s'impliquen a favor de la democràcia i protagonitzen lluites de gran significació política, com va ser la vaga general de Sabadell a l’any 1976. La crisi econòmica dels 70, ja havia afectat a nombroses empreses de la ciutat que van acabar tancant.
Després de les eleccions municipals de 1979 es planteja un nou model de ciutat. Entre 1980 i 1999 amb el seu carismàtic alcalde Antoni Farrés, al capdavant, va significar un gran repte per a la ciutat; urbanitzar i crear equipaments públics. El creixement descontrolat dels últims anys, va crear barris sense les infraestructures urbanes necessàries. (enllumenat, clavegueres, pavimentació dels carrers, etc.) Des de l’any 79 la imatge del municipi va evolucionar des de les prestigioses xemeneies de fàbriques, fins a edificis ultra moderns. Avui, Sabadell compta amb més de dos-cents mil habitants.
A Polinyà fins a la dècada dels 60 l'agricultura era el "modus vivendi" dels seus 464 habitants. (1960) A principis d’aquesta dècada es va iniciar la sortida de la indústria de les ciutats, motiu pel qual va arribar la industrialització a Polinyà i en conseqüència, tota una sèrie de transformacions del territori que va canviar la seva fisonomia. L'agricultura va retrocedir a favor de la industria. Es va començar a construir sense tenir en compte una política de conservació dels orígens, amb la conseqüent pèrdua de part de la historia del poble. Les Masies poden ser un exemple i aquí es podria dir: "Qui perd els orígens perd la identitat".
L’Ajuntament tampoc es va preocupar prou per aconseguir sòl públic. No tenir sòl públic va comportar un cost afeixi’t, a la construcció d’instal•lacions públiques necessàries per donar els serveis que requeria la població. Per qualsevol actuació s’havia de començar per la compra dels terrenys. A l’any 87 no hi havia ni un pam de terreny Municipal per a construir infraestructures.
A diferència de Sabadell i altres pobles, a Polinyà no hi havia cap mena de moviment polític que controlés o denuncies els grans interessos dels especuladors del moment, durant l’etapa del procés d’industrialització i urbanització. Una mostra evident és l’obra paralitzada a finals dels 70 a la Ctra. Ramal, (parada de l’Autobús), a on encara es poden veure les ruïnes.
Es va començar a construir a banda i banda de la carretera de Sentmenat i també més cap en dins, Cadí i Balmes. El poble va quedar dividit en dues parts: l’antiga i la nova. A la primera només es tenia accés pel carrer Major i passeig de l'Església. És per aquesta raó que el Parc de la Riera, inaugurat al 1993, va ser clau per facilitar un accés per vianants que connectes als veïns dels carrers Major, Cadí i Centre de la població.
Tal com creixia el poble, paral•lelament anava creixien el nombre de fàbriques i van sorgir els Polígons Industrials de Can Humet i Sud-est. Actualment les empreses als nostres Polígons s’apropen a les cinc-centes.
En quant a la política, la maquinària Franquista també era present als pobles, malgrat que segons a quins llocs bastant més feble que a les ciutats. A Polinyà tot apunta que també van existir-hi. Si no, no s'entendrien certes actuacions com per exemple: després de vuit anys d'haver-ne celebrat les primeres eleccions democràtiques municipals a l’any 1979, es van mantenir intactes els noms Franquistes (José Antonio Primo de Rivera i Carrero Blanco) als carrers, fins a l’arribada del govern municipal d'esquerres al 1987. I fins i tot quan es va canviar el nom de José Antonio Primo de Rivera per el Carrer del Pont, es van produir protestes d’alguns veïns. Altra dada significant per retenir és que el Carrer Ramoneda actual, al període Republicà, es deia Carrer de la República, i al 39 el van canviar per Ramoneda. Aquí ens adonem, que a l'Ajuntament els hi feien més nosa uns noms al carrer, que altres. A partir d’aquet moment es van col•locar noms de persones democràtiques i de progrés a tots els carrers nous del poble.
A principis dels anys setanta, Polinyà es trobava molt interioritzat en si mateixa. Tant, que ni els pobles del voltant la coneixien. Els ciutadans patien molts problemes. Els nens anaven a classe en uns Barracons. L’Ajuntament estava situat a un pis de 50 m2 al Carrer Sol. Els Carrers sense asfaltar. Fàbriques perilloses per a la població com va ser la SEIMEX, (coneguda popularment com la Fogo). Una fàbrica de productes inflamables que va provocar riscos d’explosió i que va obligar a la gent del poble a sortir corrent més d’una vegada. Els serveis mèdics es donaven en un pis sense ascensor, situat a la Plaça del Vallès. El menjador era la sala d’espera i la cuina a on punxava el practicant. (venia dues hores al dia) Seriosos problemes de proveïment i subministrament d’electricitat i aigua potable per als ciutadans i per a les indústries, amb els conseqüents talls. etc,.
Amb aquest context polític i social, es va crear la primera organització política al marge dels que governaven. El PSUC, conegut com el partit dels comunistes de Catalunya, es crea al 1974. Aviat van aparèixer dues entitats de gran transcendència per a la millora de les condicions de vida a la població. (L’Associació de Veïns (AVV) i l’Associació de Pares d’Alumnes (APA). Totes dues van començar la lluita per guanyar qualitat de vida i aconseguir unes escoles dignes. Escoles que s’havien desviat cap al barri de Poble Nou; per la incompetència dels governants de Polinyà en aquells moments. També al subministrament d'aigua va repercutir la mala gestió.
Incomprensiblement l'Ajuntament de Polinyà li va vendre al de Sabadell uns terrenys (Dintre del nostre territori) per a ubicar els seus serveis. Van instal•lar una fàbrica a on transformaven les escombraires de Sabadell i d’altres pobles del voltant, en abonament orgànic. Però la qualitat era dolenta i la planta va tancar.
Van desmuntar les maquines, però van deixar el transformador elèctric que subministrava a la Planta en estat d'abandó, això va comportar posteriorment la mort d'un nen de Serra Maurina per electrocució. L’activitat de la fàbrica va cèsar, però es va reconvertir en un abocador incontrolat que continuava fent-lo servir Sabadell i altres pobles.
Cap a l'any 1976-77 un dels pous situat just a on es construeix ara la urbanització de Can Rovira, va ser contaminat per l’abocador. La AVV va exigir que l’Ajuntament es mobilitzés per solucionar el problema. Es va convocar a tota la població a l’entrada del camí per impedir l’accés dels camions. L’abocador es va tancar per la pressió dels veïns, però també el pou en qüestió, amb les conseqüents repercussions de subministrament d’aigua per els veïns i la industria.
A més de la lluita local, teníem per endavant fer front al gran combat per la conquesta de les llibertats democràtiques i Nacionals. Com a organització vam avançar políticament i electoralment.
Tot el moviment que vam desplegar de lluita per al poble, va fer què es produís una militància molt nombrosa cap al partit. Aquest va créixer molt ràpidament i amb persones de gran vàlua, alguns dels quals van marxar del poble més endavant, per raons de treball. Els comunistes no eren majoria, però sí tenien la força de la raó i una gran moral per aconseguir els objectius. Les seves propostes alternatives avançaven molt de presa i els governants estaven molt nerviosos.
Així dons, des de l'any 79 fins al 87, van ser l’única oposició existent lluitant al marge del govern de dretes de Polinyà. Els governants de sempre van crear l’Agrupació Electoral Independents de Polinyà (AEIP), per a presentar-se a les eleccions del 1979. Tan sols dos candidatures es van presentar; els comunistes i la dreta del poble. Dos opcions molt definides. El resultats és que AEIP va guanyar les dues eleccions; la del 79 i 83. Contaven amb el suport d’entitats importants, en aquells moments; de la població. Els comunistes van aconseguir 3 regidors a cada una de les legislatures.
En aquest període la lluita no va ser gens fàcil. Cada vagada la repressió es reforça més contra els comunistes, tan per part de l'extrema dreta, com per les actuacions de l'Ajuntament. A l'any 1979 ja s’havien celebrat les primeres eleccions democràtiques, i l'Alcalde, com sempre acostumava fer per la Festa Major, va convidar als regidors a un “piscolabis” al Bar Felix. A una taula de l'entrada es trobaven tres personatges desconeguts excepte un, Manuel Reinero Banda. Empresari, (tenia un petit taller d’espelmes) resident a Polinyà i molt conegut per les seves actituds i activitats feixistes. Aquest personatge va cridar a un dels regidor del PSUC i el va amenaçar de mort. L'alcalde i la resta de regidors del grup AEIP es van desentendre i davant la petició de que anessin a declarar a la Guàrdia civil, van dir que no havien escoltat res. D’aquesta manera i com no va haver-hi sang, la denuncia no va prosperar. Mesos abans ja s’havia produït el tiroteig al Bar Cadí, quan era gestionat per en Carrión. Era un lloc a on sovint els comunistes feien reunions. Al poc temps, aquests personatges van ser detinguts a Terrassa com pertanyents a una banda feixista.
A mitjans dels anys vuitanta, l’APA ja era una entitat molt important i enraigada al poble per la seva tasca en favor de l’ensenyament públic i de qualitat. En aquell temps es va començar a distribuir els llibres de text, portant-los directament des de les editorials als pares. La venda va suposar un èxit degut als estalvis econòmics a les famílies i la facilitat per als pares de comprar-los a la mateixa escola. També va tenir repercussió en més activitats extrascolars per als nens i en creixement de socis per l’entitat. Davant d’aquestes activitats i el que representaven, no es podien quedar de braços creuats. La direcció de l’escola, junt amb pares afins dintre dels quals hi havia els propietaris de la única llibreria del poble, van crear una altra APA. La directora de l’escola, a la vegada era regidora d’ensenyament, cultura i esport a l’Ajuntament. A l’any 1985 l’Alcalde prohibeix la distribució de llibres, però l’APA continuà venent-los. A les hores dóna ordres a la policia per detenir al seu president i portar-lo a la Guardia Civil. Però la pressió dels pares i mares va fer que el deixessin en llibertat desprès del interrogatori al jutjat.
29 d'octubre de 1981. El Ple del Congres dels Diputats dóna suport al Govern de Calvo Sotelo a la seva intenció de sol•licitar el ingrés d'Espanya en l'Aliança Atlàntica (OTAN). Van haver 186 vots a favor i 146 en contra. A favor: UCD, Coalició Democràtica (Garrotxa), i els nacionalistes de CIU i PNB. En contra: el PSOE, Partit Comunista, els andalusites del PSA i la majoria del Grup Mixt. El líder socialista Felipe González anuncia que quan el seu partit arribi al poder, convocarà un referèndum per a promoure que Espanya surti de l'Aliança. A l’any 1982 UCD perd les eleccions generals i les guanya el PSOE amb majoria absoluta. El 12 de març de 1986 se celebra el referèndum, però el que proposa Felipe González és el contrari del que havia promès, continuar en l'Aliança, no sortir-ne de ella. Espanya es retorça dolorosament i en contra del que fins a última hora auguraven els sondejos, acaba vencent el sí amb un percentatge del 52,5 i el no obté el 39,8. La participació va ser del 59,7 i l'abstenció del 40,7. Va haver un 6,5 de vots en blanc. La dreta que temeràriament havia propugnat l'abstenció, va reclamar la victòria moral en la consulta i Occident es va inclinar davant la capacitat de lideratge i de mutació de González.
A la campanya contra l’OTAN els comunistes van fer un treball intens en contra de l’ ingrés a aquesta. Dintre dels actes i accions a desenvolupar a Polinyà, l’organització pren l’acord de pintar un mural i el lloc escollit és el mur de ciment que hi ha davant de la Pastisseria. (Encara hi són les restes de la pintada) L'Alcalde va enviar la policia municipal perquè abandonessin la pintada i per no crear problemes van desistir. Malgrat això, dies desprès van rebre una notificació de denúncia per import de 5.000 de les antigues pesetes, per a cadascun dels participants. Una actuació repressiva en tota regla, tenint en compte que feia poc es sortia d’una dictadura. Els actes repressius de caire Municipal no es van quedar aquí. També a la zona del carrer Romaní van haver signes de repressió. Aquesta vegada no policials, si no per via d’amenaces d’embargament dels habitatges si no pagaven les contribucions especials que no corresponien pagar, perquè els carres ja estaven asfaltats quan es van comprar les vivendes. Carres, que van ser malmesos per les empreses constructores dels nous blocs de pisos que es feien a la zona.
Durant tots aquests anys els comunistes van patir moltes accions i algunes de molt greus. Les lluites van fer què es produïren els enfrontaments propis dels temps que es vivien, uns per defensar el seus privilegis dintre del poder i altres des de l’oposició per aconseguir els objectius polítics i socials què es marcaven. El que demostra, que la història del poble no ha estat de color de rossa. Malgrat ni ha que la descriuen així, perquè així l’han viscut. Els fets són els fets i ningú els pot canviar. Encara existeixen moltes persones que ho poden ratificar.
També dintre de les activitats portades a terme per els comunistes, ni ha algunes a les quals van participar personalitats molt importants del món de la cultura i la ciència, entre ells: Rafael Alberti, Josep Gisbert, Josep Serradell, (Roman), Gregorio López Raimundo, etc. El seu pas per la població va representar en aquells moments per els comunistes, una injecció de moral i força per continuar la lluita.
S’apropaven les eleccions del 1987. Les forces transformadores, que a l’any 83 s’havien dividit en dos partits, (PSUC-PCC), van ser capaços de unir-se novament i presentar-se juntes a les Eleccions Municipals del 87. Això va fer que es crees Iniciativa Per Catalunya (IC).
Per la seva part el PSC, a l’àmbit Nacional, tenia per endavant el Pujolisme i va apostar per fer governs d’esquerres. La decisió va ser: governar als llocs on les esquerres tinguessin majoria. El que va portar a les dues formacions PSC-IC a signar pactes d’esquerres i l’acord de que: on l’esquerra tingues majoria, la llista més votada de les dues formacions, obtindria l’Alcaldia. Eren moments dolços.
A Polinyà estava en joc la tercera legislatura democràtica i encara no s’havia produït el canvi polític, que s’havia donat a la majoria de la Comarca. Governaven els mateixos que ho van fer en el període Franquista, raó per la qual sempre hem dit: “a Polinyà la democràcia no va arribar al 79 sinó al 87”. Vuit anys mes tard que a la resta de pobles de la Comarca. El retràs del canvi no va ser pas perquè no haguessin problemes al poble. Desprès de vuit anys de democràcia i sent Alcalde el Sr. Ildelfons Solà, a Polinyà no hi havia encara cap Plaça pública. Cap Parc ni Jardins. Restriccions d’aigua permanent per la industria i les vivendes. Un espai sanitari en precari. Sense Serveis Socials. Mancança de aules escolars, etc., etc.. Una situació realment insostenible per aquella època. Però en un poble a on tothom es coneixia i funcionava el paternalisme i favoritisme del Sr. Alcalde, era difícil per a la gent canviar el seu vot. Encara s’arrossegava tot el que havien inculcat anys enrere en contra dels comunistes.
Els comunistes portaven tretze anys fen-li una forta oposició a la dreta. Aquest desgast li va crear molta feblesa. Tot indicava que degut a la pressió, a les properes eleccions es produiria el canvi polític.
Mesos abans a les eleccions del 87, va aparèixer per primer cop a Polinyà les segles del PSC. Tot feia pensar que aquesta vegada els comunistes ja no anirien sols i que serien tres els partits que és disputarien la representació al Consistori. Des de l’esquerra veien amb bons ulls l’arribada del PSC. Obria la possibilitat de que el vot de la dreta es dividís i per tant, poder-la derrotar, como així va succeir.
Per aquesta fita electoral, entre els partits de l’esquerra, s’havia crear Iniciativa per Catalunya (IC). Una organització plural que tenia com objectiu “unir a tota l’esquerre transformadora de Catalunya”. Polinyà sempre s’havia caracteritzat per defensar aquesta via.
La unitat d’esquerres. Es a dir, un compromís ferm d'unir a tota la gent d'esquerres del poble, raó per que avui no i sigui IC com a organització. Es a dir, als que es posicionaven més enllà de la filosofia socialdemòcrata.
Per primer cop l’esquerra de Polinyà va ser capaç d'unir una candidatura molt interessant i amb gent procedent d'altres cultures polítiques. Gent que es movia pels temes educatius, culturals i mediambientals. Va ser una experiència molt enriquidora, que tornava a omplir d’il•lusió i orgull, pertànyer a les forces d’esquerres. L’acte electoral que es va fer al Parc de la Riera, al maig del 87, va ser un acte d'unitat exemplar.
Van venir dirigents a donar el seu suport a la Candidatura d’IC que encapçalava Mª Carmen Gámez, que feia anys que no ens veien, ni ens trobaven als actes. Dalt de la tarima d’oradors es van replegar gent entranyable del moviment obre i comunista de la Comarca; com en Toni Farrés, alcalde de Sabadell. Pera Bufí, alcalde de Santa Perpètua. Carles Ferrer, alcalde de Ripollet. Antonio Lobo, Alcalde de Barberà, Francisco Aguilar, dirigent sindical i el estimadíssim company José Miquel Céspedes -que lamentablement va morir al 21 de febrer del 2004, amb no més 41 anys, -que representava al PCC. Els Companys juli Moltó i en Pera Ros, que va ser l`encarregat de presentar l'acte, i Mª Carmen Gámez, que encapçalava llista electoral, tots tres de la candidatura d’IC de Polinyà a l’any 87. La participació del veïns va ser nombrosa. Un acte mai conegut al nostre poble.
L’esquerra va guanyar per primera vagada a Polinyà. El resultats del 87 donen a IC majoria de vots entre l’esquerra (442 vots a IC, 339 al PSC i 556 a AEIP) Per tant amb aquest resultats, Mª Carmen havia de ser elegida alcaldessa de Polinyà al Ple de constitució del Consistori per al mandat 87-91.
El dia de la votació per elegir Alcalde o alcaldessa, amb la sala plena de gom a gom, es presentava prou interessant, però no exempt problemes. Una vegada constituïda la mesa d’edat, el seu president Sr. Sánchez, metge i regidor d’AEIP, va prohibir filmar i fotografiar l’acte, motiu per el qual no hi ha cap material gràfic d’aquell moment històric per Polinyà.
Una vegada es va votar, l'esquerra tota unida celebraren junts la victòria brindant amb cava per fer un bon treball a la legislatura 87-91, que no més feia que començar.
M’entres que l’esquerra brindava, la dreta, la més rància, mostrava el seu descontent i un tarannà insultant. Era lògic, havien estat tota la vida governant Polinyà i en aquell precís moment, se l’havia acabat el poder de decisió sobre el poble.
Al poble la victòria de l’esquerra va suposar una explosió d’alegria. L’optimisme es manifestava per tot a reu. Allà per on hi anaves la gent mostrava la seva satisfacció. Va significar una mena de revolució local. El poble confiava en la lluita a desenvolupar de cara a aconseguir el progrés i l’avenç per a Polinyà.
Es va fer un pacte sobre les prioritat a dur a terme en la legislatura i el govern va començar a treballar de valent, per afrontar els grans reptes estructurals que necessitava el poble.
El dia de les eleccions es viu amb màxima tensió. Els diàlegs entre els candidats és limitat. I apareixen les dades del recompte. El poble li va concedir al PSC una gran representació Municipal: tres regidors. Un resultat espectacular per tan sols tres mesos d’haver-se presentat al poble. No es coneix precedents similars amb una situació com la de Polinyà. Allò va evidenciar que l’immensa majoria dels vots les provenia del partit que estava al govern. No hi ha dubte que el PSC en aquells moments s'havia aprofitat del desgast polític al que els comunistes havien sotmès a A.E.I.P. Que va ser la gran perdedora de la jornada. Tot i així, la dreta va treure més vots que cap partit de l’esquerra. Els resultats van envoltar al PSC en un núvol d'eufòria tan exagerada que els va permetre somiar amb màxims a curt termini.
Aquesta situació estava present a cada reunió i a l'hora de negociar qualsevol tema. A partir d’aquet moment ja es va començar a veure una sorprenent prepotència en els gests i en les seves demandes cap als comunistes. Tot apuntava que alguna cosa havia de succeir.
Es va fer un pacte sobre les prioritat a dur a terme en la legislatura i el govern va començar a treballar de valent, per afrontar els grans reptes estructurals que necessitava el poble.
Primer de tot havien de conèixer la situació interna de l’Ajuntament: el personal, la situació econòmica i l’estat general a part de que ja es coneixia al carrer. Segon, posar-nos d’acord. Amb moltes dificultats es va tenir de fer un ordre de prioritats dels projectes a engegar.
Abans de la campanya ja lo veiem però el que no es sabia, era que l’anterior govern tot nerviós davant la situació de canvi (que ja se esperava) tot desesperat per captar els vots dels joves de handbol, en plena campanya, va destruir la Pista Poliesportiva, prometent-les que i anava a construir un pavelló d'esports, però quan va arribar el nou govern es va trobar que no ni havia cap projecte ni avant projecte fet ni engegat. Va ser tot un engany. Tot seguit es va tenir de fer una pista totalment nova i amb sostre inclòs per protegir-los de la pluja, m’entres no es fes mes endavant el Poliesportiu.
Polinyà estava en una autentica ruïna. S’havia de fer front a la mancança de l’aigua. A tan sols tres mesos al càrrec, un grup de veïns de Polinyà Park, es va presentar a la vivenda de l’Alcaldessa exigint aigua per a les seves vivendes. Les previsions de desenvolupar les solucions es van tenir de avançar. Ràpidament va tenir que fer un Depòsit d’aigua prou important i portar aigua del Ter Llobregat ja que els subministrament dels Pous no ens arribava. Des de a llavors mai mes ha faltat l’aigua a Polinyà.
A la Sanitat pública. Es va tenir d’adequar un espai nou per treure les visites del pis amb males condicions de la plaça Vallès. Es va adequar l’espai a on està avui la Policia local. Per primera vegada Polinyà contava amb un Consultori i un servei adient per la població d’aquell moment i sempre mirant capa el futur, en la direcció de aconseguir un CAP definitiu. El mateix va passar amb les escoles. Es van quedar sense capacitat d’espai per atendre mes alumnes. Es va treballar de valent per que s’ampliés, como així va passar doblant la capacitat del Pere Calders. La escola Bressol per als nen mes petits es trobaven en un esta precari. També es va tenir de donar una sortida provisional canviant-la de lloc. Un lloc provisional m’entres no es fes una escola en condicions. Es a dir, es va tenir d’atendre primer lo més urgent i basic.
Una vegada es van afrontat les qüestions mes bàsiques es va començar a desenvolupar projectes més de caire cultural com: el Centre Cívic i Cultural. Un espai que va suposar un avens en la qualitat per la gent del teatre i els espectadors. El Centre Cívic es va col•locar al poble com l’eix de la Cultura i l’associacionisme. La AVV Sant Salvador va poder treballar en condicions i posar al dia els seus arxius. Però també es van fer estructures publiques com: La plaça de la Vila. La Plaça del Vallès. El Park de la Riera. Etc.
Un tema transcendental per a les persones va ser la posta en marxa dels Serveis Socials Municipals. Aquet servei des de allavós, ha resolt moltíssim temes de gran transcendència per a famílies i persones del poble. Per a les dones i per a la gent gran sobre tot. Altre tema capital per l’educació, va ser la posta en marxa de l’escola d’adults. Han sigut centenars les persones que han après a llegir i escriure, amb lo que això els representa i que ells tan valoren.
Aquells esdeveniments van ser molt importants per al poble perquè li va ajudar a sortir dels pou fosc de la soledat.
Nou trencament de l'esquerra transformadora. El pacte d'unitat d'esquerres promogut per PSUC-PCC a l'any 87 va tornar a saltar pels aires. Aquet trencament, va tenir clares repercussions a la nostra localitat, la gent que havia participat a la llista electoral del 87 i que portaven dos Regidories es van decantar per quedar-se IC i estar dintre del govern. Amb aquesta situació els problemes es van traslladar al sí del grup Municipal d'IC. Encara que era lògic que els companys de IC es fessin un lloc al electorat, per treure representació a l'Ajuntament, els mesos que faltaven per a les eleccions van ser molt durs de suportar. La situació va crear novament problemes de caire personals, polítics i de segles. Eren conscients que el trencament ens portaria conseqüències electorals a les properes eleccions del 91. No tan sols va ser complicat per al sí de la organització per assimilar unes noves segles, si no també per al seu l'electorat. Havia d’entendre novament el trencament i detectar quins eren uns i els altres a l’hora de escollir la papereta. Ja portaven tres legislatures canviant de segles. (PSUC al 79 – PCC al 83 i IC al 87) Faltava conèixer amb quines ens presentarien a les properes eleccions del 91. Finalment va ser Propostes d'Esquerres Per Polinyà, a tan sols uns mesos per a les eleccions. Segons la líder Mª Carmen Gámez “els problemes van tornar a aparèixer a la nostra organització. No ens trobaven còmodes amb la nova situació, ni la volíem. Era una situació contraria a la nostra voluntat. Però, la realitat hi era i havia que afrontar-la, per molt que no la desitgessin”. Per part del PSC es mostraven contents al veure la divisió de la esquerra i es donaven de que amb la nova divisió se les facilitava el seu ascens electoral. Les picabaralles entre els de IC i l’esquerre van ser presents a la resta de la legislatura, encara que amb mol de respecte.
Eleccions del 91
Comença oficialment la campanya electoral. Tot estava en joc. Aquesta vegada l’esquerra es presentava amb noves sigles, Proposta de Esquerres Per Polinyà (les quartes sigles des de l’any 79) però les segles amb les que ens vam presentar al 87 també serien presents i era un problema, però eren els altres companys qui les representaven. Ens vam trobar en que aquesta vegada el Company Toni Farrés també va venir a fer campanya electoral però aquesta vegada, si no en contra, no a favor de la esquerra transformadora. En contra d’uns companys que ells havia defensat com avocat en una detenció a la dictadura Franquista. Una situació del tot anormal e incomprensible.
Els resultats de les votacions van resoldre la situació favorablement capa a l’esquerre transformadora: Proposta d’Esquerres de Polinyà. El PEC va treure un Regidor més que va perdre el PSC, IC no va treure cap. Però CiU mantenia la seva forca de cincs Regidors. Amb aquesta situació el PSC no va poder veure complert el seu somiar per mes que no l’agrades i va tenir que votar-li l’Alcaldia a Mª Carmen.
Així dons, Mª Carmen tornava a ser la Alcaldessa de tots el Polinyenses per als propers quatre anys. Aquesta vegada ja es veia clarament que els ciutadans de Polinyà es decantaven cap unes persones, unes formes de governar i uns projectes determinats, malgrat les dificultats del canvi de sigles.
Lògicament amb la nova realitat de pèrdua de pes del PSC es fa de refer l’equip de govern. El PSC va perdre pes dintre del govern. Un exemple es que el PSC va de tenir de deixar de governar la regidoria d’urbanisme que va passar a mans del PEC.
Es va començar a començar a definir el futur de Polinyà. Mentre passava tot això l’ Incasol va comprar els terrens de Can Serra i més endavant va presentar un projecte d’urbanització de Can Serra. En la petició de l’Ajuntament es va demanar deu mil metres per construir el Institut i que la Masia quedes per al municipi. Aquesta demanda va ser aseptada per Incasol. Però van presentar un projecte d’urbanització que va ser molt complicat de aprovar-lo per raons lògiques. No es donava sortida a d’urbanització. Es feia un cul de sac i això no agradava per moltes raons; per a la circulació i per un suposat perill d’accident residencial. Se li va plantejar que refessin el projecte i li donessin sortida. Incasol es va negar rotundament amenaçant d’emportar-se el projecte a un altre lloc. No es van portat el projecte, però estranyament el van paralitzar. Mes en davant vam entendre que aquell projecte potser va promoure l’ unitat des de dal del partits entre l’oposició i el PSC al govern, donat que Can Serra es va construir posteriorment amb tots els defectes originaris. No van modificar res.
Es van engegar projectes molt importants; el referèndum per el tancament de la Riera, el projecte del Pavelló d’esports, l’escola Bressol Badabadoc, i el Pac de Romaní. I l’adequament a la nova legalitat de la Piscina Municipal.
Al any 92 es pren contacte amb el Front Polisario a Catalunya. A l’any 1994 va tenir lloc el major esdeveniment solidari a Polinyà. Es van acollir a centenars de nens i nenes dels campaments Sahrauís. Van conviure amb desenes de famílies Polinyenses que tenien nens petits per fer una convivència natural per d’edats. Aquesta situació va progressar i mes endavant es va procedir a la negociació amb el Front Polisario a Catalunya per a agermanar-nos amb un dels seus pobles. El poble es diu, Farsía, lloc d’eon provenien part dels nens. Es van fer actes públiques i un sopar de germanor entre els pobles, a on va participar molta gent del poble i entitats organitzadores dels advents. També van estar presents representants del Front Polisario i l’Alcalde de Farsía, Mohamed Galiani, qui va dirigir unes paraules als presents. L’agermanament va generar tota una sèrie d’actes de gran importància i una implicació transcendental de les entitats, inclosa l’església mitjançant el seu capella. Aquells contactes va facilitar que posteriorment un grup de joves amb l’Alcaldessa al front, visitessin el Sàhara. Tota una experiència per ells. Van conèixer la vida de la gent i els joves als campaments i el patiment d’un poble quan lluita per que vol l’autodeterminació.
A l’any 1995 quan es va produir el canvi polític, i va governar el PSC-CiU, la activitat va quedar totalment paralitzada. També es va acabar la recepció del nens i nenes. I des de aquell moment es va esborrar tot lo relacionat amb aquesta acció.
Prova d’això, es que ningú del actual equip de govern te coneixements d’aquesta activitat i molt menys de que Polinyà, estigui agermanada amb cap poble. L’ajuntament es va dedicar a donar el 0’7% i a qui es va acabar tota referència amb Farsía i els nens.
De tot aquet fet lamentable, queda per dir, que els nens Sahrauís van deixar una petjada en desenes de famílies i nens i nenes de Polinyà, que per ells serà mai inoblidable. D’aquets nens desconeixem la seva situacions i a on es troben. Pot ser que alguns estiguin en algú país que li donen cobertura a la seva educació. Altres poden tenir les armes a la ma per defensar el seu territori i la seva independència a les ordres del Front Polisario. Es a dir, es va començar a governar els destins del poble de Polinyà, introduint la participació de la ciutadania i la solidaritat.
Continuarà...
Tu també pots col•laborar aportant articles d'opinió.
